|
Jorge Oteiza. Homenatge a Velázquez |
Aquest dissabte, quan em disposava a creuar el carrer on viuen els meus pares per dur-los el lluç i el mig quilo de musclos que acabava de comprar per a ells, el semàfor es va posar en vermell. Llavors vaig decidir acostar-me a la llibreria-papereria de davant de casa seva per comprar el diari. Em vaig decidir per l'"Ara", encapçalat pel
Victus i la ridícula actuació de l'ambaixada espanyola a Utrecht, que va anar a parar a la bossa de viatge, ja que després de deixar la compra, amb la meva família i uns amics vam fer ruta cap a Llafranc. Un cop allà, vaig passejar el diari en qüestió per la platja i, prèviament, pel restaurant on vam dinar, sense obrir-lo. Finalment, a la nit, ja a casa, vaig començar a llegir-lo. Com és habitual, a partir de la darrera pàgina i cap a endavant. I així va ser que vaig arribar a una pàgina que deia: “...Llort no deixa mai de demostrar un control considerable dels engranatges narratius. Sap en quin moment ha de donar espai a la peripècia d'un personatge o d'un altre. Sap equilibrar el tremendisme de certes situacions a còpia d'un humor hiperbòlic i negre. I sap com fer encaixar les escenes més còmiques amb les més tremebundes i les més excèntriques gràcies a un to realista, distanciat però còmplice...” (tot això segons Pere Antoni Pons).
I me'n vaig anar a dormir ben contenta, amb el pensament d'escriure un correu a l'amic Llort per quedar i fer una cervesa i celebrar que un nou llibre seu (
Herències col·laterals, RBA-La Magrana) m'està esperant a la llibreria més pròxima o a la
Setmana del Llibre en català.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada