És el llibre el que m'acaba triant a mi...
«Com tries un llibre per al club de lectura?»
Aquesta és una bona pregunta, un enigma que moltes lectores i lectors dels clubs de lectura de Llegeixes o què!? es plantegen tot sovint, segurament perquè el llibre escollit els hi ha semblat, com a poc, «marciano». També és cert que les respostes són diverses, però crec que les podria resumir de la manera següent: És el llibre el que m'acaba triant a mi...
Ens hem de remuntar al novembre de 2012, quan consulto, com faig habitualment, el blog Librosfera que em porta, el 20 de desembre de 2012, a la presentació de l'edició catalana de Signatura 400. Recordo una presentació participativa, on moltes de les persones assistents teníem a la cadira un fragment “escollit” de Signatura 400, que després llegíem en veu alta i que els presentadors del llibre comentaven entretinguts. I allà va ser on també va assistir la Lluïsa Mallol que va explicar-nos que s'havia enamorat d'aquell text, que l'havia traduït i que el volia interpretar.
I passen gairebé dos anys i arribem a l'estiu de 2014, moment que llegeixo el llibre, primer en castellà (préstec de la biblioteca) i després en català (me'l vaig comprar a la presentació). Un cop llegit, decideixo que el treballarem aquest curs. Per pur atzar el col·loco el primer de la llista.
Del projecte de l'obra de teatre de la Lluïsa Mallol no n'havia sentit a parlar més, però el 17 de setembre rebo un correu que m'anuncia per al diumenge següent la representació de Signatura 400! Organitzo «els cangurs convenients» per poder-hi assistir i allí ens trobem a la Lluïsa Mallol defensant el «paperàs» d'aquesta bibliotecària tan especial i convertint aquest monòleg sense alè en un sospir d'amor... Veure la interpretació de la Mallol, perfectament secundada per l'expressivitat i el «mutisme dialogant» d'en Joan Gibert, em convenç de que és una oportunitat que no podem deixar escapar per al club de lectura. Ho plantejo a la directora de la biblioteca, que comença a moure tots els fils «possibles i impossibles» per aconseguir-ho, i portem l'obra a la biblioteca de Canet de Mar (marc incomparable!). La setmana següent, fem la sessió del club de lectura corresponent.
De l'apunt d'un blog llegit aviat farà dos anys a una experiència lectora genial amb l'afegitó d'una vetllada teatral inoblidable. Ho veieu? És el llibre el que m'acaba triant a mi...
Com diria aquella: «Per molts anys, no?».
Aquesta és una bona pregunta, un enigma que moltes lectores i lectors dels clubs de lectura de Llegeixes o què!? es plantegen tot sovint, segurament perquè el llibre escollit els hi ha semblat, com a poc, «marciano». També és cert que les respostes són diverses, però crec que les podria resumir de la manera següent: És el llibre el que m'acaba triant a mi...
Si no em creieu, aquí sota us explico la història de com va anar que Signatura 400 de Sophie Divry arribés a les mans de les lectores i els lectors de la Biblioteca P. Gual i Pujadas de Canet de Mar.
Ens hem de remuntar al novembre de 2012, quan consulto, com faig habitualment, el blog Librosfera que em porta, el 20 de desembre de 2012, a la presentació de l'edició catalana de Signatura 400. Recordo una presentació participativa, on moltes de les persones assistents teníem a la cadira un fragment “escollit” de Signatura 400, que després llegíem en veu alta i que els presentadors del llibre comentaven entretinguts. I allà va ser on també va assistir la Lluïsa Mallol que va explicar-nos que s'havia enamorat d'aquell text, que l'havia traduït i que el volia interpretar.
I passen gairebé dos anys i arribem a l'estiu de 2014, moment que llegeixo el llibre, primer en castellà (préstec de la biblioteca) i després en català (me'l vaig comprar a la presentació). Un cop llegit, decideixo que el treballarem aquest curs. Per pur atzar el col·loco el primer de la llista.
Del projecte de l'obra de teatre de la Lluïsa Mallol no n'havia sentit a parlar més, però el 17 de setembre rebo un correu que m'anuncia per al diumenge següent la representació de Signatura 400! Organitzo «els cangurs convenients» per poder-hi assistir i allí ens trobem a la Lluïsa Mallol defensant el «paperàs» d'aquesta bibliotecària tan especial i convertint aquest monòleg sense alè en un sospir d'amor... Veure la interpretació de la Mallol, perfectament secundada per l'expressivitat i el «mutisme dialogant» d'en Joan Gibert, em convenç de que és una oportunitat que no podem deixar escapar per al club de lectura. Ho plantejo a la directora de la biblioteca, que comença a moure tots els fils «possibles i impossibles» per aconseguir-ho, i portem l'obra a la biblioteca de Canet de Mar (marc incomparable!). La setmana següent, fem la sessió del club de lectura corresponent.
De l'apunt d'un blog llegit aviat farà dos anys a una experiència lectora genial amb l'afegitó d'una vetllada teatral inoblidable. Ho veieu? És el llibre el que m'acaba triant a mi...
Com diria aquella: «Per molts anys, no?».
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada