Llegim «Enmig de la melé»

Celebrem els 20 anys
de L'Atzavara!
La setmana vinent tanquem la programació trimestral 'Posa un conte a la teva vida!', el club de lectura de la Llibreria Atzavara.

Com ja sabeu, aquest club està «especialitzat» en contes, i des que vam començar, el gener de 2015, ja hem pogut llegir -i gaudir!- de la lectura dels llibres següents:

- Vint-i-nou contes menys, Eduard Márquez. Barcelona: Empúries, 2014.
- Els nostres, Serguei Dovlatov. Barcelona: LaBreu edicions, 2014.
- Puja a casa, Jordi Nopca (Premi Documenta 2014). Barcelona: L'Altra editorial, 2015.
- El noi del costat del padrí, Jesús M. Tibau. Valls: Cossetània Edicions, 2014.
- El loco de las rosas, Mohamed Chukri. Traducció de Rajae Boumediane El Metni. Madrid: Cabaret Voltaire, 2015.

La setmana vinent tancarem aquest trimestre amb Enmig de la melé d'Alfred Quintana, set contes que van obtenir el IX Premi 7lletres en l'edició de 2014, uns contes impecablement irònics, dels quals us deixo anotats alguns fragments:

Els dos dies següents ens els vam passar discutint quins animals podrien ser menjables, en cas de trobar-los. Al cap i a la fi, passàvem gana i no hi havia indicis que els equips de rescat haguessin d'aparèixer aviat. Però no hi havia manera humana de posar-se d'acord. Alguns companys començaven a cedir les seves dèries proanimalistes, però sempre hi havia algú que s'oposava a la mort d'un o un altre animal. Fins i tot a les formigues els vam atorgar aquest caràcter sagrat que anaven adquirint els animals als nostres ulls... («Enmig de la melé», p. 9)

El metro de les 5 és fred i mig buit, la gent no es mira ni se saluda, encara que molts d'ells són vells companys de trajecte. El metro de les 8, en canvi, és ple i calent, d'una escalfor humana embafadora, sufocant. La gent es mira d'esma, perquè de l'amuntegament de la gent, de la pila de greix humà, emergeixen caps que a voltes es troben ni que no ho vulguin. Tampoc no se saluden. («Malson», p. 15)

Torno a fixar-me en el paisatge. Sovint els boscos són millors que les persones. Per això hi ha tanta gent aficionada a la muntanya. («Que bo!», p. 20)

...La mort dels pobres no se sol rodar. En la majoria de pel·lícules, quan mor un pobre ho resolen enfocant directament el taüt ja tancat. («Una vida dedicada a la comèdia», p. 27)

Això és el que ha quedat de l'escola progre on ens van portar els nostres pares, la majoria fent un sobreesforç econòmic, penso. Malaguanyats calés. Haguessin invertit en borsa. («Dues opcions», p. 61)


Ep, i no patiu, que la programació del proper trimestre de 'Posa un conte a la teva vida' ja està en marxa!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Club de lectura: m'agrada

Revista Rosita

Club de lectura virtual de «Dies de memòria 1938-1940. Diari d’un mestre adolescent»